Aquest any l'Ajuntament
ha programat un acte al que no estem acostumats els veïns de
Castelló de Farfanya, al no ser la norma habitual del nostre alcalde
senyor Manel Meda.
Es un acte cultural,
que consisteix en la presentació d'un llibre, que segons la pagina
Web de l'Ajuntament hi intervindran la regidora de cultura i l'autora
del llibre.
Web de l'Ajuntament: http://www.ccnoguera.cat/castellofarfanya/
Està bé que
l'Ajuntament canvi i introdueixi alguna cosa nova en de la
programació de la Festa Major, en la qual cada any hi ha el mateix.
Ens agrada l'elecció
del acte:
1,- Es un acte
cultural. (mai s'ha fet a la Festa Major)
2.- Explicada per l'autora del llibre
3.- Relata els fets
d'una dona nascuda a França i que havia viscut a Castelló de
Farfanya,
RESSENYA
Inici / Editorials /
Editorial Gregal / La indiana
La
indiana
arxivat el
31/03/2015 per Carme a Editorial Gregal, Editorials, Escriptors,
ressenyes, Roser Burgués
Nascuda a mitjans del
segle XIX i filla d’una rica família francesa, la Claire fuig amb
un temporer català a Castelló de Farfanya, d’on és ell, un poble
rural que la refusa i on mai s’hi trobarà a gust. Al cap d’uns
anys de penúries, decideix marxar a Cuba a la recerca de fortuna.
Allà coneixerà un ric indià que li oferirà protecció i amor,
però les coses es començaran a complicar i la Claire se les haurà
de manegar per fugir de nou de la pobresa.
La indiana és una
novel•la història que ens mostra el tombant del segle XIX a través
de la vida de la Claire Pourpiere, una dona valenta i agosarada que
decidirà fer les Amèriques per mirar de fer fortuna. En aquesta
novel•la Roser Burgués recrea la vida de la seva besàvia, aquesta
dona intel•ligent i avançada al seu temps que, amb una visió
pragmàtica de la vida i amb un esperit agosarat i temerari, decideix
aventurar-se a creuar l’oceà per alliberar a la família de la
misèria. Sense amagar, però, la necessitat personal que té
d’alimentar, també, les inquietuds intel•lectuals que ara, des
del petit poble de Castelló de Farfanya on viu amb els seus, no pot
ni acariciar.
La novel•la comença
l’any 1935, amb l’entrada de les tropes franquistes a Castelló
de Farfanya, on viu en Miquel, el fill de Claire Pourpiere. Un
Toulouse-Lautrec és l’únic record que li queda de la mare i,
sense saber-ne el valor real, en Miquel mirarà de protegir-lo com un
tresor. Un quadre que té un gran valor sentimental, és el record,
el lligam que li queda d’una relació mare-fill que es va trencar
en el moment en que la Claire Pourpiere va decidir marxar de casa per
a convertir-se en la indiana. En capítols curts i amb un narrador
omniscient anirem resseguint de manera lineal en el temps, entre 1880
a 1914, la singular vida de la Claire Pourpiere en aquest tombar de
segle revoltat i apassionant com la mateixa història de la seva
protagonista.
I així, la novel•la
que pretén ser un homenatge a la besàvia de l’autora esdevé
també un repàs històrics dels esdeveniments del seu temps; la
misèria provocada per la fil•loxera, la crida dels Quintos per
anar a la guerra contra Marroc, la Setmana Tràgica, la mateixa
pèrdua de Cuba o l’alegria per la Cuba alliberada. La indiana, un
cop superats els primers entrebancs a Cuba esdevindrà una dona
encara més forta, amb un gran pes social i econòmic i dedicarà
tota la seva vida a donar als seus, malgrat la distància, el que
necessitin per tirar endavant. I ella, malgrat totes les pèrdues
emocionals a les que s’ha vist sotmesa, aconseguirà mantenir
l’equilibri d’una existència solitària gràcies a la rica vida
intel•lectual i social de la que pot gaudir, tant a Cuba com quan
fa estades a Barcelona. Una vida en molts aspectes rica, però,
mancada del caliu familiar que en el fos sempre ha necessitat. En
alguna ocasió el relat manté uns buits o silencis no del tot
explicats, aspectes o accions personals de Claire envoltats de fredor
i distància envers a qui estima, i el lector no sap si atribuir-los
directament al personatge real o a la ficció novel•lada, silencis
que contribueixen, encara més, a perfilar aquesta singular dona.
Si la novel·la només
fos ficció, sorprendria el fet d’haver escollit una dona com a
indiana, però al tractar-se d’un personatge real, la sorpresa
encara és més evident. Quan ens venen a la memòria els indians,
els aventurers que varen anar a fer les Amèriques en busca
d’oportunitats, sempre pensem en homes que tornen amb diners,
prestigi i honors, els constructors de les famoses residències a la
costa. En canvi, en el cas de Claire Pourpiere, pel sol fet de ser
dona no se li perdonarà mai que abandonés la família amb dos nens
petits, encara que amb la seva marxa contribuís al benestar familiar
i al del poble. En aquest sentit, La indiana, reivindica l’empenta,
força i visió pragmàtica que fa que una dona, i més en aquell
temps, sigui capaç de conduir amb plena llibertat la seva vida,
fugint del tots els tòpics d’una mare de família.
Segurament, la
personalitat de la Claire ve determinada per l’ambient
intel·lectual i culte de la seva infància a Albí, França, factor
que li obrí la ment en tots els aspectes i li va facilitat el valor
necessari primer, per marxar de casa per amor i anar a viure al
petit poble de la Noguera, Castelló de Farfanya, i després, per
creuar l’oceà en busca de fortuna, per acabar convertint-se en la
dona influent i alliberada que fou. Una bona lectura que ens ofereix
una visió peculiar de l’època.
La indiana ha estat
finalista del premi Gregal de Novel•la Històrica 2014, al Premi de
les Lletres Catalanes Ramon Llull 2015 i al Premi Josep Pla 2015.
El llibre: La indiana, 2015 pàg. 162
Autor: Roser Burgués
Editorial: Editorial Gregal
ENTREVISTA A AUTORA
‘La
indiana va ser una dona avançada i valenta’
Per Ramon Texidó, a Entrevistes 17 de
mar de 2015
Roser Burgués acaba de
publicar la seva primera novel·la, finalista del premi de novel·la
històrica Gregal 2014, del Ramon Llull 2015 i del Josep Pla 2015; i
ho fa amb un tema insòlit, la història de Claire Pourpiere, una
indiana que, a finals del segle XIX, es convertirà en una de les
dones més riques i influents de Cuba.
La Roser, m’obre el
barri d’entrada a casa seva. Mentre anem cap el seu estudi,
m’ensenya les flors del jardí, estan a punt d’esclatar. L’estudi
és ampli i un ordinador el presideix. M’ofereix un cafè i
comencem a parlar.
Per què aquest
tema?
Quan comences una
novel·la o un quadre, una de les feines més costoses és la
d’escollir el tema. Desprès de pensar em vaig decantar per la
història de la Claire Pourpiere, una avantpassada meva, francesa. Em
va semblar interessant i diferent. Suposo que poques dones van anar a
fer les Amèriques. En aquell temps les dones patien un
enclaustrament físic i social que no els permetia anar gaire lluny.
Claire Pourpiere no era una dona qualsevol, era una dona avançada i
molt valenta. Crec que aquests dos factors la van condicionar per
anar a buscar fortuna pels fills.
Havies escrit abans?
Jo sempre he escrit, es
pot dir que no entenc la meva salut mental sense una llibreta a qui
explicar vivències. Cada dia escric, i les meves llibretes,
amuntegades, estan plenes de contes, pensaments, poesies…
Els personatges de
la Indiana són reals?
Alguns sí, però la
majoria no. Els definiria com a personatges necessaris per a explicar
la història d’aquell temps. Molts d’ells son tòpics, com la
trementinaire, que curava mals o el secretari que tenia una parla
espessa. Alguns, com lo carter, els he fet tan dolents que els he
hagut de matar (riu).
Com definiries el
segle XIX?
Com la part turbulenta
d’un riu. Era una vida terrible, especialment per a les dones…
Crec que les noves generacions no poden imaginar-se com de dolorós
és un part o quina impotència se sent en veure un fill morir davant
d’una pulmonia.
I la pèrdua de Cuba
per part dels espanyols?
Sí, he, he, he…
(riu). Pels espanyols va ser un desastre, però pels cubans va ser
una alliberació. En La Indiana es descriu l’any 1898 com una gran
festa, els cubans van sortir al carrer amb crits de goig, bevien
cubalibre, que es una barreja de Cuba i Amèrica. Els cubans estaven
contents. Suposo que tothom vol ser lliure.
Com eren els
indians?
La literatura parla
sempre d’un home madur, ben vestit, amb americana de lli, de color
blanc , barret i una armilla en la que hi penja un rellotge d’or,
que mira a tot hora. Eren fanfarrons i es casaven amb noies guapes i
joves. Però la realitat era diferent, per un, que arribava a fer
fortuna, la majoria ja no tornava més. Eren emigrants que subsistien
i en prou feines. Pensa que a començaments dels segle XX surten a
fer les Amèriques un milió de persones. Els que tenien èxit
tornaven i enterbolien la imaginació dels seus pobles que els veien
com a triomfadors.
Per què sortien?
Empesos per la misèria,
però, no et pensis que eren analfabets. La majoria de triomfadors ho
feien per a millorar la posició social i la riquesa que aquí no
tenien.
I la Claire
Pourpiere per què emigra?
Jo crec que per a
buscar riquesa pels seus fill i alhora fuig d’un món que no és el
seu. Pensa que ella era filla d’una família rica, culta… i
Castelló de Farfanya no era el seu ambient.
Els indians eren
negrers?
Molts sí. Pensa que
era un negoci molt lucratiu, agafaven el carregament de Barcelona,
anaven per les costes africanes i compraven esclaus amb part de la
carrega. Desprès els venien a Amèrica i tornaven carregats de
sucre, tabac, cafè… A la Indiana és parla d’un negrer català
anomenat Marutani, que es va carregar la cultura Rapa Nui.
La Claire va ser
negrera?
La Claire Pourpiere era
un cas a part i va utilitzar els encants de dona per a aconseguir
fortuna. Penso que era conscient que s’havia d’envoltar d’homes
poderosos per a subsistir. Ella era una dona d’una gran bellesa;
sabia que els homes, davant d’una dona bella perden el cap, i era
prou intel·ligent per utilitzar aquesta eina.
Què creus que
pensaven la gent de Castelló de Farfanya d’aquesta dona?
Jo crec que sempre la
van veure com una mala dona, perquè havia abandonat els fills, però
alhora la utilitzen per a solucionar els problemes que es presenten
al poble, com per exemple a la setmana tràgica. De tota manera quan
arriba al poble carregada de luxe comencen a admirar-la.
Tu vas crear fa 25
anys les Magilletres?
Sí, va ser una sèrie
audiovisual pionera en l’ensenyament. Les Magilletres s’han
passat a Finlàndia, Japó…i a Catalunya. Encara és vigent; encara
agrada molt als nens.
I perquè has trigat
tant en fer la novel·la?
Molt senzill, estava
enfeinada creant una família: tres fill, dos gossos, treball diari…
Crear una llar vol mota dedicació i temps. Tot no es pot fer. Jo no
sóc una super dona.
Penses fer més
novel·les?
Sí, estic pensant en
una altra novel·la, però encara està a les beceroles. De moment,
deixa’m descansar uns mesos, necessito una pausa. Estic una mica
cansada. He estat dos anys escrivint i documentant-me. Una novel·la
històrica requereix coneixement de l’època, imaginació… Ah! i
molt de treball.
Text: Ramon Texidó |
Foto: Roser Burgés (cedida)
CULTURA RAPA NUI :
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada